Aquesta nit, Barcelona Televisió (BTV) ha celebrat 15 anys d’emissions (la data exacta era el 3 de novembre) amb un concert a la sala Razzmatazz. 15 artistes, per cadascuna de les espelmes d’un pastís que no hi va ser, van anar passant per l’escenari de la sala de festes. Un escenari modest i ortodox, sense cap mena de decoració significativa per a l’efemèride.
La celebració era ben bé un viatge en el temps: l’envelat de poble de fa 15 anys. Va comptar amb Manel Joseph de l’Orquestra Plateria, Quico Pi de la Serra, Carlos Segarra de Los Rebeldes, Leslie de Los Sirex, Laura Simó, Paquito Sex Machine & Miguelito Superstar de la Fundació Tony Manero, Santi Balmes de Love Of Lesbian, Miqui Puig de Los Sencillos, Jaume Sisa, Sevilla de Mojinos Escocíos, Big Mama, Loquillo, Sicus Carbonell de Sabor de Gràcia, Peret i Los Manolos.
Alguns dels presentadors de la casa van encarregar-se de presentar i enllaçar cadascuna de les actuacions. Un fil guionat amb un humor discutible i gags que s’haguessin pogut estalviar. Salvaven el parlament presentadors com Pitu Abril o l’home del temps Marcos Amores per la seva gràcia natural i desimboltura.
Fa estrany que, davant la presència de personalitats del consistori, els decibels de la sala freguessin els núvols. És en aquests moments quan et preguntes per què serveixen tantes normatives si després no s’acompleixen. I novament la pregunta: cal que la música estigui a “tot drap” per gaudir-ne?
Més enllà de la zona VIP, reservada a les elits, la gent del carrer i treballadors de BTV ballaven, reien i bevien en un mateix mar. Però no tot era gresca i xerinol·la. També hi havia un cert malestar pel temor que la nova productora que s’ha de fer càrrec de la gestió de la cadena municipal deixi sense feina part de la plantilla o no mantingui les condicions contractuals vigents. Els treballadors van voler evidenciar la protesta amb una xapa poc explícita. “Representa els períodes que diverses productores han gestionat BTV i la incertesa de què passarà l’any que bé”, explicaven mentre senyalaven una xapa de caire nipó i tons corporatius (el vermell i el blanc del logo de la casa).
Ni molt menys va ser un concert multitudinari com resava el titular de El Periódico de Catalunya del dia anterior. Ho és l’espectacle de Madona al Palau Sant Jordi o d’U2 al Camp Nou. Ho són una mica alguns dels espectacles de les festes de la Mercè. 15 anys de BTV ha estat una festa petita, dissimulada (on eren els cartells publicitaris a la ciutat?) i tancada; potser un acte a l’aire lliure en algun dels parcs de la ciutat hagués fet partícips tots els ciutadans.
